Història Local

Alfarrasí és una xicoteta localitat valenciana d'interior situada en la comarca del Vall d'Albaida, a 217 metres d'altitud sobre el nivell del mar, el terme municipal del qual limita pel nord amb el municipi de Guadassequies, pel sud amb Montaverner, per l'oest amb Olleria i per l'est amb Sempere i Benissuera, ocupant el centre de la dilatada el·lipse de 50 km que forma la comarca. El terme municipal posseïx uns 6,3 km2 de superfície. Presenta una superfície ondulada, destacant un xicotet promontori sobre el qual s'erigix entre ciprers, el calvari i l'ermita municipal dedicada al Santíssim Crist de l'Agonia, lloc on es pot disfrutar d'una panoràmica excepcional de la comarca. A un quilòmetre del municipi fluïx el riu Albaida, està regat succintament pel riu Clariano, encara que amb menor cabal que en anys anteriors; anys en què el paratge de "La Venta", hui perfectament restaurat per a ser visitat, assistia a un continu esdevindre de dones que llavarien la roba al va riure. Alfarrasí, com a bon municipi mediterrani, està rodejat de cultius, especialment oliverars i vinyes, que han sigut i són la base econòmica de molts dels nostres veïns. Així mateix, pel terme municipal, es poden trobar alguns bells exemplars d'arbres antics, alzines, oliveres, garroferes, etc.

Es tracta d'un municipi marcadament mediterrani, les temperatures del qual durant la tardor, la primavera i estiu són molt suaus i agradables, en canvi, en hivern el fred sol ser humit i de vegades intens.

Alfarrasí és un municipi d'origen àrab, la paraula etimològicament (rep el nom de la paraula alharrás) significa calcular alçadament el valor o quantitat d'una collita (en castellà alfarrazar, en valencià alfarrassar). Amb l'expulsió dels moriscos va romandre practicament despoblat fins al 1625, quan va ser repoblada per 24 famílies, que es van establir en la Plaça Major. Durant la dominació musulmana, Alfarrasí estava format per una alqueria i el Rahal Alcayd, finca particular del caid de la medina de Xàtiva.

L'origen d'Alfarrasí està registrat l'any 1239, anys abans de la conquista del rei Jaume I, que està datada en 1244. Des de 1244 a 1707 va pertànyer a la Governació de Xàtiva i depenia eclesiàsticament, fins a 1542 de Benigànim. El seu primer senyor territorial va ser D. Llorenç Rocafull. Segons el llibre del repartiment, els primers pobladors van ser D. Guerrer, Gil d'Alarcón, Juan d'Agreda i Martín del Rei.

A mitjan S. XVIII, el senyoriu d'Alfarrasí va ser venut, forçosament en pública subhasta, a la casa de Font Clara per a pagar als creditors del senyor. El verdader senyoriu temporal va ser concedit als comtes de Faura.

Els agermanats van visitar Alfarrasí, emportant-se grans quantitats de blat, ordi, oli i ramat a fi de mantindre's en el Castell de Xàtiva. Els textos antics destaquen la ubicació estratègica militar del poble, de fet, en 1813, durant la Guerra de la Independència, la Plaça Major va servir com a plaça d'armes per als soldats francesos. A més, les tropes es van instal·lar en un paratge pròxim, que va assumir el nom de "La Bateria", ja que va servir com a unitat de tir de l'artilleria.

De 1822 a 1833, amb la nova distribució territorial de les Corts de Cadis, va passar a formar part de la província de Xàtiva. En 1900 va augmentar la població fins als 886 habitants, gràcies a la prosperitat vitivinícola. El pas de la carretera N-340, construïda entre 1860 i 1862 va atraure la construcció de noves cases. A pesar d'això, el nombre d'habitants va tornar a disminuir fins als 675 habitants, per culpa de la crisi de la fil·loxera de 1910. Superada la crisi, i gràcies a la immigració manxega, andalusa i de la Vall d'Ayora, (que buscaven la indústria), va tornar a augmentar la població fins a estabilitzar-se prop dels 1200 habitants.

La seua economia descansa essencialment en la indústria del plàstic. Bona part dels veïns d'Alfarrasí treballen en alguna de les empreses locals del sector. A més, el municipi posseïx una àmplia tradició agrícola vinguda a menys amb el pas dels anys, a causa del creixement del nucli urbà municipal i a la desagrarització generalitzada de l'economia valenciana.

La parròquia, dedicada a Sant Jeroni, s'ubica just en el centre del poble. Consta d'una sola nau, presbiteri, creuer, cúpula i quatre capelles a cada costat, amb altars. La seua construcció es va iniciar l'any 1727, però no va ser fins a l'any 1819 fins quan es va construir l'altar major, compost per un sol cos, amb belles columnes corínties i pòrfirs daurats. Però no seria fins a l'any 1823, fins quan el poble encarregaria a Joaquín Oliet Cruella la realització dels frescos de l'interior de l'església, concretament la closca del presbiteri, els medallons de la volta i els triangles del creuer davall la cúpula. El pintor, va rebre per estos bellíssims frescos tres mil duros de l'època. L'església es troba junt amb el campanar de planta quadrangular, que data del 1909.

En el Calvari, es pot apreciar a l'alt d'un xicotet turó, la preciosa ermita del Crist de l'Agonia, a la que s'accedix per una escalinata de pedra, entre els pilars per a les estacions, ciprers i arbustos mediterranis. A la llunyania, és el monument més visible. Al caure la vesprada, Roman il·luminat, augmentant si és possible la seua bellesa i presidint elegantment el nostre poble. Des de la seua base, es pot disfrutar d'unes fantàstiques vistes de la Serra del Benicadell i dels municipis limítrofs.

El municipi celebra les seues festes principals, de Moros i Cristians, a partir de la segona setmana d'agost en honor al Crist de l'Agonia, la Santa Creu i a Sant Roc (patró d'Alfarrasí); durant estos dies Alfarrasí s'ompli de color amb múltiples actes festius que atrauen a la gent d'altres localitats i als veïns que encara que ja no viuen en el municipi, aprofiten estos dies per a passejar pels nostres carrers i retrobar-se amb els seus amics de sempre.

El diumenge de Pasqua de Resurrecció, tanca la celebració de la Setmana Santa amb la tradicional festa del "Angelet de la Corda". Com cada any, Alfarrasí s'alça a primera hora en la Plaça Major, per a presenciar este preciós i singular acte protagonitzat per una xiqueta, vestida d'àngel sobre un núvol de cotó, que llisca per una corda, que creua la plaça d'un extrem a l'altre, fins a arribar al punt en què es troba amb la Mare de Déu i Jesús, moment en què alça el manto negre que cobrix el rostre de la Mare de Déu, simbolitzant l'anunci de de resurrecció de Crist.

Este singular costum, que es remunta a quasi un segle arrere, va ser importada de la localitat de Jaca (Navarra) per José Ramón Esteve, un veí de la localitat, qui va presenciar esta representació quan feia allí el servici militar.